Ohno havia vist actuar a La Argentina a Tokio l’any 1929, quan tenia poc més de vint anys, i va quedar fortament impressionat. Després de col·laborar amb Tatsumi Hijikata en les primeres obres d’Ankoku butō, en 1977 van presentar l’obra La Argentina Sho, inspirada en Antonia Mercè, que va obtenir un gran èxit de crítica i va voltar per Occident a començaments dels anys 80: Nancy, Strasbourg, Nova York, Londres, Paris, Stockholm… La Argentina Sho va suposar un moment d’inflexió en l’evolució del butō.
Tres peces dels anys 20: Dansa de les gavines, Baku Ishii (1925), Dansa de la mort, M.A.V.O (1926) Dansa de la bruixa, Mary Wigman (1929)
Ankoku butō vol dir “descendiment a la foscor” (foscor en el sentit d’allò ocult, d’inefable). La recerca de Hijikata i Ohno tractava endinsar-se mitjançant la performance, la improvisació, el llenguatge gestual i del cos, en qüestions ocultes de la identitat, la sexualitat, el gènere, l’ansietat, la violència i els conflictes o sentiments interiors inexpresables. Tant en la seva estètica i metodologia, com en els temes que entomava, el butō connectava amb altres experiències prèvias, tant a Occident, com el Teatre de la Crueltat d’Antonin Artaud i la dansa expressionista de Mary Wigman; com al mateix Japó. En els anys 20 el grup M.A.V.O havia cultivat un art transgressor i avantguardista tant en les arts plàstiques com en les performatives que cercava perturbar els codis morals de la societat nipona. Alhora, coreògrafs com Takaya Eguchi i Baku Ishii desenvolupaven una interpretació pròpia de la dansa expressionista europea. La tendència al hieratisme, o al tempo lent i ritual, i l’ús de la màscara o de la pintura blanca tracen lligams també entre el butō i la dansa tradicional japonesa nō, malgrat la seva voluntat rupturista. D’altres referències de Hijikata eren literàries com Jean Genet (del que Hijikata adoptava el relat com lladregot de carrer dels seus anys de jovenet arribat a Tokyo), Bataille, el Marquès de Sade i el seu contemporani japonés Yukio Mishima, autor de la novel·la Kinjiki (Colors prohibits), sobre la homosexualitat, en la que es basa la peça performativa de 1959 que es considera la primera obra de butō i que va ser interpretada per Hijikata, Ohno i el fill d’aquest.
Eikoh Hosoe, sèrie Home i dona
La preocupació per la construcció d’una imatge visual impactant i la posada en escena del cos nu, va portar a Hijikata a treballar conjuntament amb Eikoh Hosoe (un antecedent japonés de Robert Mapplethorpe) en la dècada dels 60 en obres com Home i dona (1961) i Kamaitachi (1969), alhora que participava en seqüències en pel·lícules de terror i programava “Experiències de dansa” en el seu taller d’Asbestos Hall a Tòkio. Ohno, que era vint anys més gran que Hijikata i s’havia format en mim i amb els pioners Eguchi i Ishii, treballava per la seva banda a Yokohama, a on tenia una escola de dansa.
La Argentina Sho, amb Ohno com a intèrpret i Hijikata, com a coreògraf, va ser la primera d’una sèrie de noves col·laboracions entre els dos que suposaren un segon naixement del butoh i la seva difusió internacional. Li seguiren La meva mare i Mar morta, amb el fill d’Ohno, Yoshito.
És en aquesta època, a finals dels anys 70 i començaments dels 80, quan apareixen altres companyies de butoh com Dairakudakan i Sankai Juku, que giren pel món, o figures com Iwana Masaki, Kō Murobushi, Akiko Motofuji, Min Tanaka (col·laborador del PS1 de Nova York) o el propi Yoshito Ohno, molts d’ells formats amb Hijikata i Ohno, que desenvolupen el butoh des de la seva personalitat i el difonen arreu. També és en aquesta època quan començar-se associar-se el butoh amb els intèrprets pintats de blanc, quasi sempre homes, nus o semi-nus i amb el cap rapat.
Actuació de Sankai Juku
A Barcelona, entre el 2007 i el 2013, es va desenvolupar anualment el festival Barcelona en Butoh organitzat per la Cia. Cos Transitori (Rosana Barra, Fedora Fonseca i Miguel Muñoz), amb actuacions, tallers, jams, exposicions i convidats com Ken Mai, Yumiko Yoshioka, Yukio Waguri. Rosana Barra i Marlène Jöbstl ofereixen regularment tallers de butoh a la ciutat, a vegades en el context de les anomenades “pràctiques corporals”. El butoh també travessa el treball dell ballarí i coreògraf Andrés Corchero, que va formar-se amb Min Tanaka i ha estat difusor del mètode “Body Weather” a casa nostra. En 2018, el Museo de Arte Reina Sofía va dedicar l’exposició Un movimiento que se resiste a ser fijado: Kazuo Ohno y La Argentina, comisariada por Isabel de Naverán, al treball del creador del butoh a partir de la seva inspiració en la ballarina espanyola d’origen argentí.