El 23 de febrer de 1653, Lluís XIV, amb 14 anys i recobert d’or, va interpretar el paper del Sol triumfant (Apollo) mentre els seus ministres feien de planetes entorn d’ell, amb tota la Cort, la seva mare i el cardenal Mazarin, com a espectadors. El rei, que acabava de superar una revolta en contra seva, la Fronde, va quedar tant content amb l’èxit de la representació del seu poder absolut i vencedor en aquell Ballet royal de la nuit, que va adoptar l’emblema del Sol per a tot el seu regnat, el més llarg de la història.
Le roi danse de Gérard Corbiau (distribuïda aquí com La pasión del Rey) reprodueix el Ballet royal de la Nuit. La pel·lícula, basada en la biografía de Lully escrita por Philippe Beaussant, explica la relació del músic, ballarí i coreògraf d’origen italià amb el rei Sol, també un músic i ballarí excel·lent.
Lluís XIV va ser un gran apassionat i promotor de la dansa, que va convertir també en un instrument de propaganda política. Els ballets de cort, molts cops amb la participació de la familia real, havien estat habituals a palau des de l’arribada de la italiana Catalina de Medici, un segle abans, i durant els regnats d’Enric IV i de Lluís XIII se n’organitzaven cada any, però LLuís XIV va anar més enllà amb la fundació de l’Acadèmia Reial de Dansa. Es tractava de pautar les coreografies i garantir una execució rigurosa, però també de controlar la posada en escena des del seu poder absolut, cercant els principis de simetria, ordre, equilibri, claredat, pompa, grandiositat i harmonia amb els que volia identificar la seva jerarquia i que també s’aplicaven a l'arquitectura i al paisatge en la construcció de Palau de Versalles.
 |
| La follia espanyola a Chorégraphie |
La notació Beauchamp-Feuillet, potser no va ser la primera escritura del moviment (sempre hi han precedents i debats historiogràfics), però la seva deliciosa simplicitat geomètrica no té res a envejar a la famosa Labanotation.
