Imatge i moviment: Loïe Fuller

Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (I)
Iniciem amb el post dedicat a Loïe Fuller una sèrie sobre les ballarines i coreògrafes que van resituar el paper de la dona i del seu cos en els escenaris de començaments del segle XX, provocant una completa renovació de la dansa i dels llenguatges del moviment. Aquesta revolució feminista dels cossos, encapçalada per Loïe Fuller, Isadora Duncan, Mary Wigman, Martha Graham, Josephine Baker… i a casa nostra, Tórtola Valencia i Àurea de Sarrà, es produïa en el context de l’emergència de la societat de l’espectacle i de la cultura popular de l’oci i del consum cultural, però també de forma simultània a les reivindicacions entorn al sufragi femení. L’objecció a les normes i la innovació artística, per aquestes coreografes era indestriable del seu empoderament com dones i del qüestionament de la visió patriarcal de les normes socials, dels cossos i de la sexualitat. La historiografia feminista, centrada preferentment en l’activisme polític i en les autores de textos canònics, segurament no ha insistit prou en el paper precursor de la dansa en la transformació feminista de la societat. Tampoc la historiografia de les arts, esbiaixada pel poc protagonisme de les arts efímeres i per la tendència de la crítica a focalitzar-se en una lectura formal de les avantguardes, ha sabut transmetre la seva influència en la revolució artística de la primera meitat del segle XX.

Els moviments dels vestits i de les teles entorn la figura de la ballarina van transformar la dansa a finals del segle XIX i en les primeres dècades del segle XX. Primer Loïe Fuller, i anys després la seva compatriota Isadora Duncan. A la seva Dansa serpentine, Loïe Fuller feia girar ràpidament metres i metres de teles blanques en espirals i volutes que reflectien llums de colors i amb la seves ondulacions generaven un efecte hipnòtic. Aquest espectacle, que triunfà al Folies Bergère, li va donar una fama mundial. A l’Exposició Universal de París de 1900 va tenir un pavelló propi dissenyat per l’arquitecte art nouveau Henri Sauvage. Fuller potser va ser la ballarina més retratada de la història, o almenys la que va inspirar més obres d’art del seu temps: Toulouse-Lautrec, Jules Chéret, Auguste Rodin, Koloman Moser, Umberto Boccioni, Giacomo Balla, Anton Pevsner, el poetes Stéphane Mallarmé, Paul Valéry, Guillaume Apollinaire… De la seva imatge girant com una pinzellada a l’aire, com un coup de fouet de color o com un vol de papallona, es van fer retrats, cartells, fotografies, escultures, làmpades i alguns dels primers registres cinematogràfics, pel·lícules dels germans Lumière i del pioner espanyol Segundo de Chomón. No hi ha exposició de qualitat sobre el modernisme, l’abstracció i les avantguardes de 1900, en la que no estigui representada. Encara en 2016, el Festival de Cannes estrenava un biopic seu, The Dancer.


Füller no tenia cap formació en dansa. Havia nascut en una família humil d’una població rural del Midwest americà. Va començar a ballar en públic a partir dels trenta anys i no tenia un cos especialment atlètic, sinó més aviat rabassut. Era obertament lesbiana en un societat en la que la homosexualitat no era acceptada i, conjuntament amb la seva parella Gabrielle Bloch, eren les directores, escenògrafes, productores i empresàries de les seves obres. 


Henri de Toulouse-Lautrec,
La Loïe Fuller
aux-Folies-Bergère
(1893)
Musée Toulouse-Lautrec
Albi
Les innovacions de LoÏe Fuller van partir d’una dansa burlesque, l’skirt dance, que li va tocar interpretar, sota els efectes d’una hipnosi simulada, en una obra de teatre còmica a Nova York. Malgrat aquests antecedents, va saber atrapar l’esprit du temps. Va fusionar les arts (dansa, performance, arts visuals…), la recerca científica i l’emprenedoria. Ballava i alhora mantenia una productora i una laboratori d’investigació. Utilitzava la tecnologia del moment, l’electricitat, per crear extraordinaris efectes visuals en els seus espectacles que meravellaven un públic seduït per les innovacions científiques. Recobria el vestuari de materials fosforescents, aconsellada per Edison, i inclús radioactius, seguint als Curie, amb els que mantenia una relació d’amistat i als qui dedicà la seva dansa ultravioleta.

Loie Fuller feia sobretot solos (a l’igual que Isadora Duncan), però la seva companyia va arribar a comptar amb trenta-vuit tècnics. Les danses serpentina, de la papallona o del lliri eren performances preferentment esconògrafiques, en les que es desdibuixava el cos i la figura de la intèrpret en una exploració del moviment, el color i la llum. A la seva biografía es preguntava què era la dansa...

“Què és la dansa? Moviment. Què és moviment? L'expressió d'una sensació. Què és sensació? El resultat que produeix sobre el cos humà una impressió o idea que percep l'esperit”

Bibliografia

Videografia:

Pel·lícula de Segundo de Chomón (1902)


Sobre l'exposició Escenarios del cuerpo. La metamorfosis de Loïe Fuller, comisariada per a Aurora Herrera a La Casa Encendida de Madrid l’any 2014.