Pieter Brueghel el Jove, Ballarines de Sant Joan a Molenbeeck, 1592. Col·lecció privada.
A mitjans de juliol de 1518, una dona anomenada Frau Troffea va començar a ballar fervorosament en un carrer d'Estrasburg, sense poder parar. Diverses persones es van unir als seus moviments espontanis i sense descans durant dies i en una setmana eren una treintena. En un mes, prop de 400. L’epidèmia va durar tres mesos.
A mesura que l’epidèmia de ball s’estenia, les autoritats locals van consultar metges, van demanar ajuda a l'església i van provar altres estratègies més pragmàtiques i imaginatives, com tancar els ballarins a la plaça del mercat, contractar músics per pacificar el ball i fins i tot construir un escenari. Tot en va. Els ballarins van continuar fins a l’esgotament i algunes cròniques parlen inclús d’infarts i víctimes mortals, fins que al setembre, la dansa va remetre.
Tampoc els historiadors actuals tenen una explicació consensuada sobre les causes. Algunes teories suggerien una possible intoxicació alimentària amb productes psicoactius com banya del sègol o ergot, que provoca el “foc de Sant Antoni”, però una anàlisi científica sembla contradir aquesta hipòtesi per la duració dels efectes. Altres autors parlen dels efectes de la fam i la carestia, de rituals que porten a estat de trànsit o d’una manifestació d’ansietat col·lectiva. El cert, és que no es tracta d’un cas aïllat. N’hi ha molts brots de coreomanies documentades als segles XIV i XV, a Aquisgrà, Ahnhalt, Basilea i altres ciutats de centre-europa, i en la cultura popular es parla del ball de Sant Vit.
Zoe Balasch ens apunta a “Parlem amb…” alguns dels problemes que plantegen les coreomanies de les que tracta la seva recerca, que entrellaça la investigació del relat històric, la creació escènica, la dansa comunitària, la vídeo-creació i la instal·lació.