Imatge i moviment: Valentine de Saint Point

Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (IV)



Valentine de Saint Point, escriptora, poetessa, periodista, dramaturga, pintora i feminista, va ser també ballarina i coreògrafa. Molt propera Ricciotto Canudo, a la dècada dels anys 10 formava part activa del moviment futurista i va ser l’autora del Manifest futurista de la luxúria (interpretada aquesta com a virtut en comptes de pecat: “la luxúria que incita energies i allibera forces”) i del Manifest de la dona futurista, que tractava de contrarrestar la misogínia de Marinetti. Tanmateix, com tots el futuristes, molt influïts per Nietzsche, lloava la guerra i l’acció violenta per acabar amb la societat burgesa. Els seus models femenins eren les erínies, les amazones, Semíramis, Joana d'Arc, Judith, Cleòpatra, Mesalina… una feminitat forta, viril, guerrera, que rebutjava alhora l'estereotip de la femme fatale i l'ideal femení burgès de la família, la maternitat i l'ètica sacrificial de la feminitat com a única missió apropiada per a la dona.


La seva peça de dansa Métachorie (1913) proposava un enfocament filosòfic del moviment, inspirada per Bergson i per la teosofia, i alhora multidisciplinari, fusionant música, paraula, arts visuals i dansa, amb indicacions cinestèsiques i sinestèsiques. Més propera a la performance o al festival multimedia que al ballet tradicional, la meta-coria explorava la connexió entre l'experiència individual de l'artista i l'experiència compartida del públic. La ballarina apareixia coberta per un vel, per a que no se li veiés la cara, negant l’expressió i afavorint la lectura abstracta dels moviments del seu cos, el vestuari d’inspiració merovíngia, les línies geomètriques, futuristes i cubistes, les pautes ritmiques i la interpretació en viu dels seus propis poemes, que eren recitats abans o durant la performance. Valentine de Saint-Point va encarregar les músiques als compositors avantguardistes del moment, amb els que tenia relació: Erik Satie (Les pantins dansent), Claude Debussy, Maurice Ravel, Daniel Chennevière (Trois poèmes ironiques et Vision Végétale)...

La Metacoria es va representar per primer cop el 20 de desembre de 1913 a París al Théâtre des Champs-Elysées i novament el 3 d’avril de 1917 al Metropolitan House de Nova York. Varis pintors futuristes van fer-ne dibuixos. A la revista editada per Ricciotto Canudo «Montjoie!» (1914), Valentine de Saint-Point explicava els plantejaments teòrics de la seva coreografia.
Escric la meva dansa gràficament com una partitura orquestral. I, si volent crear una dansa realment essencial, vaig expressar l'esperit general dels meus poemes amb una estilització naturalment geomètrica, és perquè la geometria és la ciència de les línies, és a dir, l'essència mateixa de totes les arts plàstiques, com l'aritmètica. és la ciència del nombre, és a dir, l'essència mateixa de les arts rítmiques: la música i la poesia.”

Les pantins dansent

Je mourrai, un jour de fête,
Alors que les pantins dansent.
Je n’entre pas dans leur danse,
Je ne fête pas leur fête.
Je mourrai, un jour de fête,
Alors que les pantins dansent.

Alors qu’ils crient et qu’ils hurlent
Tous, une gaieté prescrite,
Rien je ne crie ni ne hurle,
Même une vertu proscrite.

Et leur vacarme est si faux
Que je ne puis m’écouter.
Dans un factice, si faux,
Vie ne se peut écouter.

Mon silence, mort au bruit,
Silence pour quoi je vis,
Cela seul par quoi je vis,
Mon silence, mort au bruit.

Ma solitude est si lourde,
Amertume inguérissable!
Solitude riche et lourde,
Solitude inguérissable!

Je mourrai, un jour de fête,
Alors que les pantins dansent.
Je n’entre pas dans leur danse,
Je ne fête pas leurs fêtes.
Je mourrai, un jour de fête,
Alors que les pantins dansent.


Ballen els titelles

Moriré un dia de festa,
Mentre ballen els titelles.
No entro en el seu ball.
No celebro les seves vacances.
Moriré un dia de festa,
Mentre ballen els titelles.


Mentre criden i criden
Tot, una alegria prescrita,
Res del que cridi o cridi,
Fins i tot una virtut proscrita.

I el seu soroll és tan fals
Que no em puc escoltar a mi mateix.
En un maniquí, tan fals,
La vida no es pot escoltar.

El meu silenci, mort pel soroll,
Silenci pel que visc,
Només això pel qual visc,
El meu silenci, mort pel soroll.

La meva solitud és tan pesada,
Amargor incurable!
Soledat rica i pesada,
Soledat incurable!

Moriré, un dia de festa,
Mentre ballen els titelles.
No entro en el seu ball,
No celebro les seves festes.
Moriré, un dia de festa,
Mentre ballen els titelles.


Besnéta del poeta d'Alphonse Lamartine, Valentine de Saint-Point havia estudiat pintura amb Alphonse Mucha, per qui també va fer de model, al igual que més tard per Auguste Rodin. A la primera década del segle XX, publicà les novel·les Un Amour (1906), Un Incest (1907), Une femme et le désir (1910), en les quals va explorar la psicologia femenina del desig, i el poemari Poèmes de la Mer et du Soleil (1905). La Metacorie va arribar després de vàries obres de teatre: L'Agonie de Messaline (1907) i Le Dechu (1909).

Durant la I Guerra Mundial, va incorporar-se a la Creu Roja i, cap a 1917, es va instal·lar a Barcelona en l’entorn del pintor Francis Picabia. En aquell moment, ja havia abandonat el futurisme. Acabat el conflicte, va marxar al Marroc i Còrsega. S’apropà cada vegada més a la teosofia i a l’activisme polític musulmà, adoptant-ne la religió i canviant-se el nom per Ruhiyya Nur al-Din. Instal·lada a Egipte, va editar la revista Phoenix que pretenia conscienciar el públic a l'Orient Mitjà contra la colonització occidental.


Bibliografia

Andrew, N. (2020). Futurist momentum. Oxford University Press eBooks (pp. 43-78). https://doi.org/10.1093/oso/9780190057275.003.0003

Manifeste de la femme futuriste | Lletra de Dona. (s. f.).
https://www.ub.edu/lletradedona/manifeste-de-la-femme-futuriste_saint-point-valentine-de

Sideri, M. (2016). The Meta-dance of Valentine de Saint-Point: The Occult and the Erotics of Vibration. En De Gruyter eBooks (pp. 437-448).
https://doi.org/10.1515/9783110465952-023

Washington College Review. (2019). From the Theoretical to the Practical: Tracing the Synthesis of Valentine de Saint-Point’s Artistic Theories in her Performance La Métachorie (1913).
https://washcollreview.com/2019/04/26/from-the-theoretical-to-the-practical-tracing-the-synthesis-of-valentine-de-saint-points-artistic-theories-in-her-performance-la-metachorie-1913/