Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (VIII)  |
| ©Archivo Colita Fotografía_Carmen Amaya, reina de honor de las fiestas de Palafrugell. Palafrugell, 1963 |
“La meva primera clienta va ser Carmen Amaya”, recordava la fotògrafa Colita. Era l'any 1963 i Amaya es trobava a Barcelona per al rodatge de Los Tarantos. Una jove Colita, de tot just 22 anys, li va fer llavors unes fotografies sense saber que la bailaora li pagaria per elles i així començaria la seva carrera professional. Aquests primers retrats de Carmen Amaya, s'exhibeixen al Museu del Suro de Palafrugell, en el marc de la XIII Biennal Xavier Miserachs. L’exposició titulada Para un roto y para un descosido es pot visitar fins al 13 d'octubre i recórre l'obra de la fotògrafa que ens va deixar el 31 de desembre passat.
Gitana nascuda a la platja del Somorrostro, Carmen Amaya, La Capitana, va portar el flamenc a una intensitat diferent i va difondre garrotíns, bulerías, tanguillos i alegrías per tot el món. El seu èxit, que començà als anys 30, s’estén tres dècades amb gires i viatges arreu, participant també en nombroses pel·lícules, la més famosa de les quals Los Tarantos (1963), s’estrenà l’any de la seva mort i va donar nom al local que obria el mateix any a la Plaça Reial i on actuà el seu coprotagonista, Antonio Gades, amb gran èxit.
 |
| Billy Rose Theatre Division, The New York Public Library. (1955). Carmen Amaya and her company. [1955] Retrieved from https://digitalcollections.nypl.org/items/bf9f3c7f-3f72-7817-e040-e00a18060fee |
El flamenc arrelà a Catalunya en el període entre les dues exposicions universals, en el món dels cafés cantants del Paral·lel i del Xino, amb la irrupció de l’oci nocturn de les primeres dècades del segle XX i amb l’aportació de la cultura de la població migrant. El Cangrejo Flamenco, inaugurat al 1902, i el Manquet, al Xino, els locals de la família Borrull com el Villa Rosa, a l’Arc del Teatre, obert al 1916, la Bodega Andaluza, a plaça Catalunya, El Charco la Pava, a Escudellers, La Taurina, enfront de La Criolla, al carrer El Cid i molts altres petits locals, a vegades molt precaris, formaven un ninxol creatiu extraordinàriament dinàmic.
Mig segle després, Los Tarantos marcà un moment de recuperació del flamenc a Barcelona després dels anys de postguerra, amb l’obertura d’altres espais com el tablao El Cordobés a Les Rambles (1970), i sobretot amb l’impuls que aportà la immigració andalusa dels anys 60, tant pel que fa a l’aparició d’artistes i a la creació de públic i d’espais d’exhibició, com en la consolidació d’un teixit cultural i artístic amb penyes, diades i festivals. Més recentment, a l'igual que ha passat amb la música i el cante, la tradició del flamenc ha estat reinterpretada en dansa des d’una mirada contemporània en els treballs de companyies com Increpación Danza, fundada a mitjans del anys 90, i d’artistes més joves com Ana Morales, Rocío Molina i Albert Quesada.
Referències:
Beraldi, C. (2024, 11 agost). El último verano de Colita en Palafrugell. La Vanguardia.
https://www.lavanguardia.com/cultura/20240811/9864069/ultimo-verano-colita-palafrugell-biennal-fotografia-xavier-miserachs.html