.jpeg)
“Desde Sant Esteve a la yurta, vengo por las callejuelas…” Vestits amb capes de colors, lluentons, màscares còmiques i abaloris carnavalescos, el Teatre de Pacotilla encapçala una cercavila pel nucli antic de Palautordera. Sona la música festiva “Des de Santurce a Bilbao…” encara que amb la lletra canviada, que ja no porta sardines, sinó pastilles: “mis pastillitas, qué ricas son / son de farmacia, dice el doctor”. La Mireia toca el saxofon i tots la seguim cantant perquè ens han donat un paperet amb la lletra impresa. Com a desfilada (o contradesfilada) del 12 d'octubre, no té preu. Passem per davant de l'ajuntament i per la plaça, que aquí porta el nom d’un ballarí, Joan Serra. “El moviment el portes dins, no el puc evitar” - està escrit al mur.
És el dia de la festa nacional d'Espanya, i el poble s'ha llevat amb banderes rojigualdas pintades aquí i allà. Un boig matiner, aquest sí. Però al Festival Folia, la bogeria és d'una altra mena, cabaretera. Els Galindos han plantat la seva iurta a la plaça Major on els pacotillas assagen els pitjors poemes del món. Al costat, a la foscor del paller de Can Moix, hi ha una vella porta de fusta amb quarters de vidre sobre la qual es projecta la imatge difusa i blavosa d'un cos. “Cossos translúcids” d'Utopia Barcelona: “El cos físic em configura i alhora em conté, em limita, em defineix. I és des d’on l’altre em llegeix, a través dels seus filtres…”
Nosaltres hem ballat a la plaça davant l'entrada del Teatre Municipal. “Un cos, un món”. Abans de començar, Marcel Galindo ens ha preguntat: “Com voleu que us presenti? Digueu-me si voleu que digui alguna cosa en particular o, més important, si voleu que no digui alguna cosa en particular”. Digues que la gent balli, que balli avui, però també demà: a la plaça, al carrer, a casa, a la feina, sota l'aigua i quan hagi de demanar una hipoteca, que també ho faci ballant. I nosaltres hem ballat l'alba brumosa de Xostakóvitx, la veu carrisquejant de “The very thought of you” i, per descomptat, “el Battiato”. I ha començat a ploure i Ray ha cantat, perquè ho fa meravellosament i perquè des de fa un any s'ha mudat a Palautordera, i l'actuació també ha estat un retrobament. Així que hem ballat i cantat sota la pluja, i al final s'hi han sumat tots “Rumore! rumore!”
“La nostra mirada sobre nosaltres mateixos és incomplerta. És a través de l´altra que ens reconeixem a nosaltres.” Ens ho han recordat Matissos i Kati Riquelme. Gràcies, Matissos, Kati, Marcel, Edu, Max, Andrea, als pascotillas i al Folia…
(i gràcies per la paella)
Fotografies Kati Riquelme