Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (XIV)
Coneixem Jane Avril pels cartells de Toulouse-Lautrec i el seu vincle amb el Folies Bergère i el Moulin Rouge, però sabem poc del seu ball i menys de la genealogia de la seva dansa.
Jeanne Beaudon —qui més tard es faria dir Jane Avril— va néixer el 1868 i va créixer en un entorn de maltractaments, amb una mare alcohòlica i absent. Amb només 13 anys, va fugir de casa i acabà internada a l’Hôpital de la Salpêtrière, un manicomi per a dones pobres i “perilloses” del París del segle XIX. Aquest hospital no era només un centre mèdic: era un lloc d’espectacle. El seu director, el famós neuròleg Jean-Martin Charcot, organitzava sessions públiques —les anomenades “lliçons dels dimarts”— on mostrava, davant d’auditoris plens de metges i burgesos, dones que patien “grans atacs d’histèria”. Aquella “histeria”, considerada en aquell temps una malaltia pròpia del cos femení (l’etimologia del mot ve del grec hystera, úter), era una etiqueta que servia per contenir tot allò que no encaixava en la norma femenina: desobediència, desig, insomni, ira o creativitat desbordada.
La histèria no es considera una malaltia des del 1980.
Les joves com Jeanne, sovint víctimes d’abusos i abandonades pel sistema, eren internades i convertides en objectes d'estudi. Se les estimulava activament per provocar atacs: llums brillants, música forta, corrents elèctrics, èter, punxades. Tot perquè el cos, contorsionat i fora de control, parlés un llenguatge que la ciència —i l’espectacle— podien interpretar. I, paradoxalment, aquestes mateixes pacients també es beneficiaven d’un tracte diferent: les “estrelles de l’histèria” tenien certs privilegis dins l’hospital. Durant la seva estada, Jeanne va ser diagnosticada amb corea de Syndeham, un transtorn caracteritzat pels moviments involuntaris i els espasmes, popularment conegut com “ball de Sant Vito”.
 |
| André Brouillet, Una lección clínica en Salpêtrière, 1887. |
Un cop l’any, durant el Carnaval, la Salpêtrière organitzava el Ball de les boges (Bal des folles), on les internes es disfressaven i ballaven amb membres de l’alta societat. Era un espectacle ambigu, entre la festa i la humiliació. Però per Jeanne, aquell ball va ser revelador. Ella mateixa ho recordava com un moment d’alliberament: el moment en el que va descobrir la dansa.
Als 16 anys va sortir de l’hospital i començà a actuar en els cabarets de Montmartre: el Bal Bullier, el Divan Japonais, el Moulin Rouge. Els seus sobrenoms —L'Étrange (la rara), Jane la Folle (Jane la boja) o Melinita, com l’explosiu— revelen l’impacte del seu estil: una dansa feta de moviments inusuals, contorsions i una expressivitat que evocava les manifestacions d’histèria observades a la Salpêtrière. Però les sacsejades i els espasmes que victimitzaven les dones en el espectacles de Charcot, eren resituats i interpretats coreogràficament per Jane Avril com una forma d’alliberament del cos i de resistència cultural.
L’any 1889 es consolidà com a ballarina resident al Moulin Rouge, on substituí La Goulue amb un estil completament oposat: menys directe i vulgar, més distant, gairebé espectral. A diferència d’altres vedettes del moment, Avril no basava la seva dansa en l'exhibició directa de sensualitat, sinó en una poètica del cos excèntrica i introspectiva, feta de moviments fragmentats, sobtats, de desequilibris i gestos interromputs. Aquest estil, alhora tràgic i grotesc, transcendia el simple entreteniment i anticipà moltes de les preocupacions formals de la dansa expressionista del segle XX.
A mesura que evolucionava com a artista, Avril va anar depurant el seu llenguatge escènic. Va crear coreografies pròpies com "Le Quadrille des midinettes", una dansa amb gestualitat caricaturesca inspirada en les joves modistes de París, "La Valse Brisée", un vals “trencat” on la ballarina simulava perdre l’equilibri en cada gir, creant una atmosfera d’inestabilitat controlada, "Le Petit Soldat", amb música de Léon Xanrof, on el cos d’Avril imitava el moviment rígid i mecànic d’una nina de joguina, combinant humor i tensió corporal. "La Marche des Folles" o "La Danse de la Mélinite", Jane coreografiava passos que alternaven espasmes, contorsions i suspensions dramàtiques, jugava amb l’expressió del desordre i de la fragilitat.
Jane Avril va ser capaç de transformar el trauma —tant físic com simbòlic— en una forma d’humor escènic carregat d’ambigüitat. Lluny de reproduir passivament els codis del patiment que havia experimentat a la Salpêtrière, els va reelaborar en un llenguatge coreogràfic que combinava ironia, distanciament i subversió. El cabaret, amb el seu esperit grotesc, irreverent i permeable a l’excés, li proporcionà l’espai ideal per aquesta resignificació del cos. Allà, la sacralitat de la malaltia esdevenia farsa; l’espasme histèric es convertia en gag corporal; la fragilitat nerviosa, en identitat escènica. En aquest sentit, Avril utilitzà la teatralitat carnavalesca del cabaret com una via d’alliberament —no només individual, sinó també cultural— davant la tirania del cos femení al segle XIX. En lloc de fugir del dolor o amagar-ne les empremtes, les convertí en matèria expressiva, en poètica i en crítica. El seu cos, marcat per l’estigma, va esdevenir un espai d’autonomia artística i de resistència simbòlica.
Dels cartells de Toulouse-Lautrec, en parlarem un altre dia.
Per saber-ne més:
https://www.bbc.com/mundo/noticias-57160451
Efe. (2011, 14 de juny). "Una exposición explora la especial relación de Toulouse-Lautrec y Jane Avril." Público
https://www.publico.es/actualidad/exposicion-explora-especial-relacion-toulouse-lautrec-jane-avril.html
Didi-Huberman, Georges. Invention de l’hystérie: Charcot et l’iconographie photographique de la Salpêtrière. Paris: Macula, 1982.
Hollis, Susan. Jane Avril: Beyond the Moulin Rouge. London: Haus Publishing, 2005.