Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (XV)
 |
| Fotograma de Pantomimes Dansants |
Hem vist a l’exposició “En l’aire commogut…” del CCCB la película Pantomimes Dansants, gravada per Suse Byk en 1925, una de les primeres peces de cinema experimental dedicades a la dansa moderna. Al centre de la càmera, una presència magnètica i inclassificable: Valeska Gert. La seva interpretació no és dansa en el sentit tradicional; és un combat entre cos, emoció i crítica social. Amb aquest curtmetratge silenciós però eloqüent, comença a fixar-se la figura d’una artista que anticiparia la performance i fins i tot l’esperit del punk.
Nascuda a Berlín el 1892, Valeska Gert es va formar com a actriu i va entrar en contacte amb els cercles expressionistes de la República de Weimar. De ben aviat, però, va desenvolupar una línia pròpia: una dansa grotesca, crítica i solitària. Fugint de l’estètica idealitzada de la dansa clàssica o del lirisme de les seves contemporànies com Mary Wigman o Isadora Duncan, Gert va construir un repertori escènic brutal, amb peces com Boxing (1923), on imitava un combat de boxa amb moviments secs i deformats; Whore (1924), on retratava una prostituta amb gestos provocadors i dolorosos; o Death (1926), una dansa sobre la descomposició i el final del cos, executada amb una lentitud esfereïdora. Les seves actuacions, sovint curtes i sense música, desafiaven la moral i els cànons artístics.
Una de les seves creacions més radicals fou Pause (1927), estrenada al cabaret literari Die Wilde Bühne de Berlín. En aquesta peça, Gert pujava a l’escenari i no feia absolutament res durant diversos minuts. Només es mantenia dreta, immòbil, sota la mirada expectant (i sovint incòmoda) del públic. Era una crítica directa al ritme frenètic del món modern i una anticipació del que, dècades més tard, seria entès com a happening o performance minimalista.
Amb l’arribada del nazisme i la seva condició de jueva i dissident artística, Gert es veu obligada a fugir d’Alemanya. Després de passar per Londres i París, s’exilia a Nova York, on sobreviu com pot. L’any 1941 obre el Beggar Bar, un local alternatiu on barreja espectacles, servei de menjar i una presència escènica constant. Ella n’era cuinera, cambrera i estrella principal. El local es converteix en un refugi per a artistes marginals i experimentals, com Jackson Pollock i Tennessee Williams.
 |
| Retrat d'Alexander Binder a finals del anys 20 i de Herbert Tobias als anys 70. |
Gert es manté activa, però invisible als circuits oficials. Retorna a Europa quan ja té més de seixanta anys. A Alemanya, no recupera la fama d’abans, però esdevé una figura de culte per als joves cineastes del Neuer Deutscher Film. Werner Herzog la fa aparèixer a Herz aus Glas (1976) com a profetessa visionària, una mena d’encarnació de la bogeria lúcida. Volker Schlöndorff l’entrevista i la reivindica com a memòria viva d’una avantguarda perduda. La seva figura recupera un ressò inesperat amb la irrupció del punk, esdevenint un referent per la cantant Nina Hagen, icona de la rebel·lia berlinesa. Totes dues compartien l’excés, la transgressió i el rebuig a l’ordre establert: amb el seu cos indisciplinat, les seves ganyotes i el seu rebuig a la feminitat convencional.