Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (XVI)
En la vinyeta humorística “La rua”, de Ricard Opisso, publicada cap al 1930, es representa un carnaval bulliciós al Passeig de Gràcia, ple de figures caricaturesques i extravagants. Per sobre d’aquesta multitud, destaca una figura que no passa desapercebuda: Josephine Baker. Es reconeix immediatament gràcies a la seva faldilla de plàtans —una peça curta feta amb plàtans artificials que esdevingué símbol del seu estil transgressor— i al seu cabell allisat, brillant, pentinat cap enrere, en el característic estil garçonne. La presència de Baker en aquesta escena satírica no és casual: simbolitzava una modernitat provocadora que trencava motlles a través del cos i de l’espectacle.
Josephine Baker va actuar a Barcelona al febrer de 1930, poc abans de la vinyeta d’Opisso i coincidint amb el final de l’Exposició Internacional de 1929, que s’havia allargat fins al gener. L’escenari va ser el Teatre Principal, acompanyada de l’orquestra local Demon’s Jazz. La seva fama precedia aquesta visita: a París, s’havia convertit en una autèntica icona dels années folles, triomfant al Folies Bergère amb 19 anys amb espectacles com La Revue Nègre (1925) i La Folie du Jour (1926), on va escandalitzar i fascinar el públic amb el seu ball lliure, desinhibit, carregat d’humor i sensualitat, al ritme del xarleston. Amb ella, es feia visible una corporalitat negra carregada de significat. Les seves performances evocaven l’herència afroamericana i caribenya com una alternativa salvatge, moderna i sensual a la tradició escènica europea; i connectaven amb les avantguardes artístiques i el cubisme, que ja havia incorporat l’art africà, la descomposició formal, l’imaginari del primitivisme i la ruptura cultural.
 |
| Josephine Baker, en una imatge de promoció de 1927; i a Barcelona en 1930, al camió de caricatures de BON, en una fotografia de Gabriel Casas i Galobardes. Font: Arxiu Nacional de Catalunya. |
Aquesta renovació es produïa sobre un terreny prèviament adobat. El jazz i les noves danses com el cakewalk, el fox-trot, el shimmy i el xarleston havien arribat a Europa i a Barcelona de forma progressiva des de les primeres dècades del segle XX, a través d’espectacles de varietats i de les gires de bandes nord-americanes. Abans que Baker, la seva "rival" Ruth Bayton ja havia actuat al Teatre Còmic del Paral·lel el 1927, presentant la revista Not-yet! amb una coreografia híbrida entre chotís i charleston: el “chotiston”. El jazz formava part d’una nova cultura que aflorava en el context de la segona revolució industrial, amb l’arribada de l’electricitat, el consum de masses, l’oci nocturn i el creixement vertiginós de les ciutats. La consolidació d’una nova classe mitjana urbana i treballadora va transformar els hàbits culturals, multiplicant els espais d’oci —music-hall, varietats, revistes— i les sales de ball, on el jovent es deixava portar pels ritmes moderns i alliberadors d’arrel afroamericana.
A l’Europa d’entreguerres, Josephine Baker esdevingué una figura excepcional: una dona negra, internacional, lliure i provocadora. Els seus moviments projectaven un nou llenguatge del cos per a una societat moderna i cosmopolita. Però amb la invasió nazi de París el 1940, la seva trajectòria va fer un gir radical: Baker es va incorporar a la Resistència francesa com a agent del servei d’intel·ligència de la França Lliure. Utilitzava la seva condició de celebritat per viatjar sense aixecar sospites i transmetre missatges ocults en partitures i papers de gira. Després de la guerra, va ser condecorada i es va convertir en una figura de referència antifeixista i antiimperialista.
Profundament compromesa amb la lluita pels drets civils, va defensar els afroamericans en una Amèrica encara segregada. Va refusar actuar en locals racistes, va donar suport a Martin Luther King Jr. i va participar en la Marxa sobre Washington de 1963, vestida amb l’uniforme de l’exèrcit francès i amb les medalles que havia rebut. Va adoptar dotze infants de diversos orígens (jueu, musulmà, asiàtic, afroamericà, amerindi…), formant així la seva anomenada “tribu de l’arc de Sant Martí”, que va criar al castell de les Milandes com un exemple de família interracial.
 |
| A l'Hotel Ritz de Barcelona (ara Palace) al 1953 |
El 1953, Josephine Baker va tornar a visitar Barcelona, com recull l’entrevista que li va fer Manuel del Arco, publicada a La Vanguardia el 20 de juny d’aquell any.