Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (vol. 19)
El 2026, la Martha Graham Dance Company celebrarà el seu primer centenari i girarà per tot el món, amb actuacions al Matadero de Madrid a finals de maig. Hi ha poques figures en la dansa contemporània tan consolidades en la història cultural del segle XX i el llegat de les quals s’hagi preservat amb tanta cura com el de la creadora nord-americana.
En aquesta sèrie, posem el focus en la influència de la dansa en la representació visual del moviment i del cos, i en la capacitat transformadora de la percepció del cos femení per part de les coreògrafes. I si parlem de la col·laboració de Graham amb les arts visuals, el primer nom que ens ve al cap és el de l’escultor Isamu Noguchi, que va crear l’escenografia de més de trenta-cinc peces del seu repertori. Noguchi treballava amb pals, cordes, pedres, arcs i volums essencials que no il·lustraven l’acció, sinó que delimitaven un espai psicològic, gairebé ritual. Els seus objectes —pocs, precisos, decisoris— podien actuar com a prolongacions del cos, com a obstacles o com a paisatges interiors.
Però com ja vam explicar en aquesta sèrie, Noguchi va començar a treballar amb Graham en el solo Frontier (1935) després de trencar amb Ruth Page, i en aquell moment, Graham ja havia creat obres d’un gran impacte com Heretic (1929) i Lamentation (1930). Per això hem volgut recuperar les imatges anterior de Graham, captades pel fotògraf japonès Soichi Sunami, d’una intensitat i una bellesa que encara avui sorprenen.
 |
| Martha Graham a l'època de Denishawn, en la intrepretació de Xochitl (1919) i en Serenata Morisca (1923) a les Follies |
Martha Graham havia arribat relativament tard a la dansa. Nascuda el 1894 a Pittsburgh, no va començar la seva formació fins passats els vint anys, quan va entrar a l’escola Denishawn, dirigida per Ruth St. Denis i Ted Shawn. Allà va trobar una combinació d’estètica orientalista, tècniques de respiració, teatralitat simbòlica i espiritualitat escènica que traçaria les bases del seu primer llenguatge.
A Denishawn va coincidir també amb el músic Louis Horst, que es convertiria en el seu col·laborador fonamental: compositor, mentor artístic i parella sentimental. Amb ell va aprofundir en la disciplina formal i en els principis compositius que posteriorment marcarien el seu estil. Entre 1923 i 1924, Graham va participar en els Greenwich Village Follies (1923–1925), unes revistes escèniques que combinaven varietats, sàtira urbana i experimentació artística.
El 1926, Graham va decidir independitzar-se i va fundar el Martha Graham Center of Contemporary Dance en un petit estudi de l’Upper East Side. La companyia, inicialment integrada només per dones, esdevindria aviat un espai radical de recerca i experimentació.
Les seves primeres obres exploraven el dramatisme interior, la tensió psicològica, el simbolisme i la idea de ritual a través d’un moviment nu, gairebé cru. Graham buscava donar forma física a estats emocionals que rarament havien estat visibles sobre l’escena. El moviment era auster, directe, tallant, i sovint semblava néixer d’un impuls profund que arrossegava el cos cap a zones fosques, primitives o essencials.
 |
| Fotografies de Sunami a Lamentation (1930) i Ekstasis No.2 (1933) |
Graham treballava un repertori musical contemporani d’avantguarda: Héctor Villa-Lobos, Arnold Schönberg, Béla Bartók, a més de Louis Hort i altres músics de procedències molt divereses en solos com Ecstatic Dance (Tibor Harsányi, 1932), Prelude (Carlos Chavez, 1932), Ekstasis (Lehman Engel, 1933) i Course (George Antheil, 1935). També explorava el potencial expressiu del vestuari. A Lamentation (1930), amb música de Zoltán Kodály, es movia dins una sola peça tubular de tela que li recobria el cos de cap a peus, convertint la fibra en una pell emocional que es deformava amb el gest. A Heretic (1929), investigava la relació entre l’individu i la comunitat: la figura solitària vestida de blanc, encerclada per un cor de dones de negre, sintetitza la fricció entre el jo i la pressió social, entre resistència i vulnerabilitat.
En aquest mateix període, Graham va desenvolupar la seva influent tècnica del contraction and release, que convertia la respiració en motor del moviment i situava el tors com a nucli expressiu. Aquest principi establia una manera d’habitar l’escena arrelada a la veritat física i emocional del cos, d’una gran influència en la dansa moderna.
Soichi Sunami és l’autor de les imatges més icòniques d’aquesta primera etapa. Com Graham, formava part de l’ecosistema artístic de Greenwich Village. Arribat a Nova York a inicis dels anys vint, treballava com a fotògraf d’arxiu al MoMA i s’havia format a la Art Students League, on va entrar en contacte amb artistes i ballarines de l’avantguarda, figures com Helen Tamiris, Doris Humphrey i Ruth St. Denis, a les que havia retratat.
La seva mirada destacava per la sobrietat formal i per la manera com feia dialogar el cos amb els plecs i volums del vestuari. A través del joc de llums i ombres modelava la figura i en revelava l’estructura emocional: una arquitectura de tensions, expansions i silencis que ressonava profundament amb la recerca expressiva de Graham.
Cent anys després, sorprèn fins a quin punt aquestes peces són actuals. I per sort, conservem filmacions d’algunes obres històriques i reinterpretacions més recents de la seva companyia.
Per saber-ne més:
- Graham, Martha. Blood Memory. New York: Doubleday, 1991. Franko, Mark. Martha Graham in Love and War: The Life in the Work. Oxford University Press, 2012.
- Kendall, Elizabeth. Where She Danced: The Birth of American Art-Dance. University of California Press, 1984.
- Noguchi Museum. Isamu Noguchi and Martha Graham: Space as a Living Process. Catàleg d’exposició, 2018.
- Brown, Martha. “Soichi Sunami and the Modern Dance.” Dance Chronicle 12, no. 2 (1989): 123–146.
- Reynolds, Nancy & McCormick, Malcolm. No Fixed Points: Dance in the Twentieth Century. Yale University Press, 2003.
- Banes, Sally. Dancing Women: Female Bodies on Stage. Routledge, 1998.