Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (vol. 20)
Les imatges més conegudes d’Isadora Duncan són les fotografies que va fer a la platja Arnold Genthe, en 1917. Mostren un ballarina a la vora del Mar, vestida amb túniques vaporoses que mou el vent. Les cames i els braços nus s’aixequen per definir un moviment lliure. En la seva autobiografia, Isadora Duncan confessa que “vaig néixer a la vora del mar. La meva primera idea del moviment i de la dansa m'ha vingut segurament del ritme de les onades.” La posada en escena d’Arnold Genthe tractava de fixar aquesta imatge, que evoca un moviment lliure i fluid, que emergeix de la natura i de l’emoció de l’intèrpret, i alhora remet a la cultura clàssica mediterrània i a les deesses i sacerdotesses de l’Antiga Grècia.
El problema de la fotografia de Genthe és que qui apareix en la imatge no es tracta d’Isadora Duncan, sinó d’Anna Denzel (Duncan), una de les sis Isadorables. La confusió sobre la figura de la fotografia es repeteix en la majoria de pàgines que parlen d’Isadora Duncan, fins i tot a la wikipedia.
Amb el suport econòmic de la seva parella en aquell moment, el milionari Paris Singer, hereder de l’imperi de les màquines de cosir, Isadora Duncan havia muntat en 1905 en un palau a Grunewald, a prop de Berlin, un internat per formar en el seu estil de dansa a nenes de famílies sense recursos. Les sis Isadorables adoptades per la ballarina americana quan tenien entre 4 i 10 anys a Alemania i incorporades després als seus espectacles, eren les joves que ballaven al ritme de les onades en 1917 davant la càmera de Genthe en les imatges promocionals a la platja de Long Beach (Califòrnia), en un moment en que Isadora, en una situació econòmica delicada, volia construir una imatge de marca de la seva companyia per rellançar-la als Estats Units.
Es conserven poquíssimes imatges a on es vegi realment a Isadora Duncan ballant. Tot just uns pocs segons borrosos i algun altre fragment curtíssim sense la certesa de que sigui ella qui està davant la càmera. Coneixem el seu estil de dansa pels testimonis, per les gravacions de les Isadorables i per les seves pròpies declaracions. Fins fa pocs anys, la font d’informació més popular era la película de 1968, Els amors d’Isadora, amb Vanessa Redgrave en el paper de la ballarina. Rodada quaranta anys després de la seva mort, quasi en fa seixanta de la seva estrena i el temps no l’ha acompanyada bé. La pel·lícula es fixa en les relacions amoroses d’Isadora: el famós director de teatre anglès Edward Craig Gordon, el magnat Paris Singer, i el jove i inestable poeta rural bolxevic Serguéi Yesenin. El seu plantejament, que en el seu moment volia ser modern i provocador, presenta Isadora com una precursora de la transformació de la moral sexual en els anys de producció de la pel·lícula, els seixanta: alliberament dels convencionalismes, autonomia sexual, relacions extramatrimonials, maternitat fora del matrimoni, espontaneïtat i expressió natural del cos. Tanmateix, evita parlar de les relacions d’Isadora amb altres dones i presenta els fets més dolorosos de la vida de la ballarina, la mort en accident dels seus fills, la violència masclista de Yesenin o la seva pròpia mort, també en accident, com la contrapartida tràgica de la seva emancipació i alliberament. Aquest enfocament martirològic afegeix una capa més de confusió a un personatge ja profundament distorsionat per la simplificació mediàtica.
La pel·lícula es situa en 1927 a la Riviera francesa, mentre Isadora dicta la seva autobiografia a un editor que busca un èxit comercial amb la venda del llibre. Els diferents episodis de la seva vida apareixen com flashbacks i la pel·lícula acaba amb l’extravagant mort d’Isadora, ofegada en embolicar-se el seu foulard a la roda del Bugatti descapotable després d’una nit de festa.
Si als anys seixanta, es veia Isadora com una precursora de la revolució sexual, permeteu-nos que en 2026 la veiem com una influencer, una celebrity i una pionera del postureig que amb amb la seva promiscuïtat i extravagancia brillava a l’Europa dels joves expats americans que coloregen les festes, els cafés i els salons literaris: Scott i Zelda Fitzgerald Gertrude Stein, Natalie Barney, Mercedes de Acosta o el mateix Paris Singer. I com a bona influencer, quan veu que la vida social de París i dels hotels de Niça no és suficient, fa un cop d’efecte i s’en va en 1921 a la Unió Soviètica a fer la Revolució (no només de la dansa), convidada per Anatoli Lunatxarski (el Comissari d’Instrucció del Poble que havia jutjat Déu i que, trobant-lo culpable de crims contra la Humanitat, el va afusellar disparant contra el cel). I allà, que es casa amb un poeta jove i guapo, però que no parlava gens d'anglès i era alcoholic i violent, i els dos cap Nova York a muntar el show, que d’això se n’ha de parlar. Que no cal TikTok, ni Instagram, per a que l’imatge devori la realitat.
I Celia Cruz, que canta:
“Su vida fue una tragedia
Pero su baile triunfó
Isadora Duncan”
Més mite.