Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (vol. 21)
![]() |
| Rosa Rolanda, "Autorretrato", 1952. Museo de Arte Moderno de la Ciudad de Mexico |
El recorregut vital i artístic de Rosa Rolanda —de ballarina de Broadway a pintora del surrealisme indigenista mexicà — forma part de la revolució feminista del cos en la dansa a començaments de segle XX, des de la negació. La seva decisió d’abandonar el centre de la cultura occidental i de les indústries de l’espectacle (Nova York), i instal·lar-se a la periferia (Mèxic) la defineix com a creadora, resituant la seva pràctica artística des de l’activisme feminista i indigenista.
Rosa Rolanda va néixer a Califòrnia l’any 1895, filla de pare escocès i mare mexicana. El 1915, amb vint anys, es va incorporar a la companyia de Marion Morgan a Broadway i als circuits de vodevil. L’any 1921 va ser primera ballarina a The Rose Girl, dins la Music Box Revue d’Irving Berlin, i dos anys més tard, el 1923, va participar en una gira europea amb els Ziegfeld Follies, que la va portar a París, on va conèixer Man Ray i va començar a interessar-se per la fotografia.
De retorn a Nova York, Rolanda va participar en diverses produccions de cinema mut, alhora que es relacionava amb cercles artístics més amplis. En aquest període va conèixer l’il·lustrador Miguel Covarrubias, amb qui es va casar i amb qui es traslladaria a Mèxic, on entrà en contacte amb l’entorn cultural postrevolucionari, amb figures com Frida Kahlo, Diego Rivera i la parella de fotògrafs Tina Modotti i Edward Weston.
Rolanda va abandonar progressivament els escenaris per dedicar-se a la fotografia i a la pintura, encara que va continuar vinculada a la dansa com a dissenyadora de vestuari, a Huapango, de Beatriz Flores (1951), i per a la companyia de dansa afroamericana de Walter Nicks, a la inauguració del Museo Experimental El Eco de Mathias Goeritz l’any 1953, en una recerca de vestuaris de formes, materials i imaginaris inspirats en cultures no occidentals.
La trajectòria de Rosa Rolanda permet abordar la qüestió de la representació del cos femení des d’una perspectiva que travessa disciplines i contextos culturals. El seu pas de ballarina a artista visual representa una ruptura en la manera d’entendre el cos com a lloc de significació i la seva obra contribueix a una lectura crítica de la mirada patriarcal i colonial



