“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu…”
Ho deia un ballarí.
Ho va agafar de Blade Runner, una pel·lícula de ciència-ficció.
I també era poeta.
En cadira de rodes des dels 16 anys.
Va morir fa poc.
Va estudiar psicologia.
Va escriure dos llibres.
I va ballar.
Va ballar amb nosaltres durant anys.
Us imagino aquí.
Quiets.
Esperant…
(Potser) alguna cosa interessant
sobre la dansa.
Mireu al vostre voltant.
Esteu sols.
O no.
Drets.
Asseguts.
Estirats.
Escolteu:
Alguns ja heu ballat.
Altres esteu a punt.
I d’altres no.
No us hi atreviu.
Perquè penseu
que la dansa no és per a vosaltres.
Però tots
—absolutament tots—
hem ballat alguna vegada.
Fins i tot sense saber-ho.
Jo, de petit,
ballava.
Molt.
Amb una cançó dels Beatles,
“All Together Now”.
Donava voltes.
Queia.
M’enfilava als mobles.
A casa em deien “el Baldufa”.
“El Mico”.
Suposo que no he deixat de fer-ho:
ballar amb el que hi hagi,
amb el que aparegui
i amb qui aparegui.
Sense preguntar.
Sense demanar permís.
Com més diferència, millor.
M’interessen els cossos que no encaixen.
Els que no haurien d’estar aquí.
—o això diuen.
Aquesta és la feina.
I també el repte.
I també la gràcia,
la bellesa.
He ballat amb gent
que no volia viure més.
Amb ments deprimides.
Amb cossos
que no obeeixen.
Que van per una altra banda.
Amb paràlisi cerebral,
amb síndrome de Down,
amb Tourette,
amb ulls que no hi veuen,
amb oïdes que no hi senten.
Cossos que el món ja havia descartat.
I tanmateix
ballaven.
I jo amb ells.
Sense paraules.
Sense explicació.
Però entenent-ho.
Tot. O gairebé tot.
Em considero
un treballador de la dansa.
M’he format.
En sales.
En fàbriques.
I aquest cos
—salvatge,
insaciable—
va aprendre.
Em van ensenyar coses.
Vaig aprendre a posar el cos en ordre.
Algunes frases que m’han quedat:
“El terra és el teu amic.”
“Deixa’t anar.”
“Sent el pes.”
“Coll lliure.”
“Cap flotant.”
“Equivoca’t.”
“Arrisca.”
“Sorprèn.”
I una pregunta.
Sempre la mateixa:
Què és el més important en aquesta vida?
RESPIRAR.
Aquest és el motor.
Invisible.
Expira.
Inspira.
I aquí és on tot comença.
Podem ballar
amb la mirada.
Amb un gest.
Amb un cos.
Amb un arbre.
Amb un fanal.
En un llit.
Al carrer.
En silenci.
O no.
De vegades
no té sentit.
I està bé.
Busquem llocs.
O n’apareixen.
Ens trobem.
Com podem.
Sense permís.
Sense espai.
Sense que ningú ens el concedeixi.
I tot i així,
ballem.
Mira qui tens al costat.
Balla.
Amb el que hi ha.
Amunt.
Avall.
Sí.
No.
Poder.
Cos.
Amor.
Odi.
Tot;
sense ordre.
A mi
la dansa em va salvar.
Literalment.
Anava molt perdut.
No tenia respostes.
Però en ballar van començar a aparèixer preguntes.
I alguna cosa va canviar.
Perquè no hi ha separació
entre la vida
i la dansa.
El cos recorda
allò que el cap,
immòbil,
oblida.
Un gest.
És suficient.
I apareix.
Alguna cosa.
I aleshores…
Balles.
Ara,
silenci.
Mira al teu voltant.
Escolta:
La teva respiració.
Som aquí.
Junts.
Un gest.
És suficient.
Visca la dansa!
I prou guerres.
I junts aprenem
que la dansa és
deixar-se portar.
Sense por.
Amb llibertat.
Poesia en moviment.
Un llenguatge d’amor.
Un cos que parla.
Un cos que per fi pot parlar.
El meu cos en moviment
i el teu cos en moviment:
les nostres vides.
M’equilibra.
Em cura.
Em trasllada.
Em fa existir.
Fa visible l’invisible.
La dansa és un lloc on existir.
De veritat.
Com deia Pina:
“Balleu.
Balleu.
O estem perduts.”