Secció sense nom de Montse Colomé
 |
| Montse Colomé, 1963 |
Després d’haver vist en els darrers mesos i a diferents llocs del país i també a la Biennal de Lyon (França) diferents treballs de companyies de dansa força eclèctics, em ve de gust reflexionar sobre una manera de fer i d’expressar-se a través del moviment molt repetitiva i semblant. Ho resumiria amb la frase: Morir Ballant. Em pregunto per què hi ha la necessitat d’arribar a l’extenuació corporal a dalt de l’escenari, fent servir moltíssim la tècnica però també el virtuosisme fins a la mort.
Estem emprenyats amb el món i necessitem demostrar-ho posant al límit els nostres cossos? Ho veig molt en la dansa, però en canvi, en el teatre de text, tot segueix igual. Fins i tot hi ha un excés de peces per agradar, per divertir i no fer pensar. Es busca també que el públic s’aixequi i aplaudeixi fins a morir: tothom dret, dempeus sí o sí. Per sort existeixen excepcions que podem trobar en els teatres petits i amb pocs recursos.
La dansa, degut al seu llenguatge menys descriptiu, sempre ha anat per davant del teatre, tot i que segueix sent una de les arts escèniques que es programa menys en els teatres. Encara escoltem la maleïda frase d’algun programador: la dansa fa por, la dansa no s’entén. I jo em pregunto: ho hem d’entendre tot? On és el misteri, la intriga? La lectura diferent que podem fer tots i cadascú de nosaltres davant d’una peça?
Morir Ballant: ensenyar el nostre disgust i el nostre no estar d’acord amb el sistema i en com funciona el món. Expressar-ho ballant, suant, llançant amb força els moviments al públic per veure si hi ha alguna reacció davant d’aquesta alerta corporal. Extraordinari com a idea i bellesa estètica, però em pregunto, després d’aquests espectacles que sovint duren més d’una hora, com estaran aquests cossos demà?
Tinc setanta anys i encara ballo. Em fa mal el cos però encara el puc bellugar. M’atrau i defenso el benestar corporal. La cura del meu cos per arribar a aquesta edat ha estat constant. Hem de maltractar el nostre cos per defensar una posada en escena? Per atrapar l’interès dels espectadors? Aquesta és la meva reflexió que vull compartir amb vosaltres, amics i amants de la dansa. Què en penseu?