El terme “esbart” s'utilitzava originalment per descriure un grup nombrós de persones o d'animals en moviment, especialment ocells que volen junts: un estol. Des del punt de vista etimologic, la teoria més acceptada és que prové de l'occità antic s'espartir (separar-se o formar un grup a part). Aquesta evolució s'hauria vist influenciada per altres paraules catalanes com esbargir o esbarriar. Anna Romaní ens ha indicat aquesta connexió entre el flocking, tan habitual últimament a la dansa contemporània (i que fem a 30 voltes) i les danses d’arrel.
L'any 1867, el poeta va utilitzar el terme per batejar l'Esbart de Vic, un grup de joves literats que es reunien a la Font del Desmai per recitar poesia, comparant-los amb un "vol d'ocells". Les sessions de lectura de poemes rebien el nol d’ «esbartades» L'any 1901, alguns membres d'aquell grup literari original (o influenciats pel seu esperit) van decidir recollir i estudiar els balls tradicionals per salvar-los de l'oblit. Així va néixer l'Esbart de Dansaires de Vic, el primer grup que va aplicar el nom de "esbart" a una entitat dedicada exclusivament a la dansa folklòrica. La primera actuació d'aquell esbart, a l’estiu de 1902 al Teatre Principal de Vic, va incloure el Ball Pla d'Olot, el Ball del Ciri, l'Hereu Riera, un contrapàs, l'Esquerrana i un ball de cintes.
A partir d’aquest moment, el moviment dels esbarts s’estén per tot el territori. Els esbarts han estat fonamentals en la preservació i projecció de la dansa tradicional catalana, amb agrupacions com l’Esbart Català de Dansaires, l'Esbart Verdaguer o l’Esbart Dansaire de Rubí, i figures com Albert Sans i Joan Serra.
El flocking —inspirat en el comportament d’estols d’ocells o bancs de peixos— proposa sistemes de moviment basats en regles simples (proximitat, alineació, cohesió) que generen estructures complexes sense necessitat d’un lideratge fix. En lloc de coreografies tancades, es treballa amb protocols d’improvisació col·lectiva.