El lament lent i ritme hipnòtic de les bellíssimes sarabandes de les suites barroques de Georg Friedrich Händel, Johann Sebastian Bach, Arcangelo Corelli i Claudio Monteverdi, o de la reinterpretació moderna que en van fer Erik Satie i Claude Debussy, té el seu origen en ritmes de trànsit rituals a l’Àfrica. Ho ha investigat Raúl Rodríguez Quiñones.
El músic i antropòleg andalús ens explica que tant la sarabanda com la xacona són músiques migrades de la diàspora africana. Les seves arrels es troben en pràctiques rituals que, amb el tràfic atlàntic, van ser transportades cap al Carib, especialment a Haití i al Carib hispànic. Aquestes pràctiques combinaven ritmes ternaris, percussió corporal i instrumental, i una dansa col·lectiva amb un fort component ritual i sensual.
Aquest univers afrocaribeny forma part del que Rodríguez Quiñones defineix com a “cantes de ida y vuelta”, fluxos culturals que viatgen d’Àfrica a Amèrica i retornen a Europa transformats. Així, formes primerenques de la zarabanda van travessar l’Atlàntic en direcció contrària, arribant a la península Ibèrica a través de ports com Sevilla, porta d’entrada i sortida d’aquest intens intercanvi cultural.
A Espanya, l’arribada d’aquests balls va escandalitzar les autoritats per la seva càrrega corporal i expressiva. La zarabanda va ser prohibida el 1583 per la seva suposada indecència. El 3 d’agost d’aquell any, els alcaldes de la Casa y Corte de Madrid van emetre un decret que en prohibia el cant, el ball i fins i tot la recitació, tant en espais públics com privats. Les penes eren severes: dos-cents assots públics; per als homes, sis anys remant a galeres; i per a les dones, el desterrament del regne. La reacció evidencia fins a quin punt aquestes formes, nascudes d’altres cosmovisions, entraven en conflicte amb la moral dominant de l’època.
Malgrat la repressió, la sarabanda no va desaparèixer, sinó que va iniciar un procés de transformació a mesura que s’introduïa en els ambients cortesans europeus: els seus ritmes es van alentir, els moviments es van estilitzar i el seu caràcter es va tornar més contingut. Quan van arribar a França al segle XVII, la sarabanda ja s’havia convertit en una dansa lenta, solemne i aristocràtica. Allò que havia estat exuberant i col·lectiu es va transformar en refinat i introspectiu, adaptant-se als codis estètics de les corts, en un procés de “blanquejament cultural”, la reconfiguració d’una pràctica d’origen subaltern per encaixar en contextos de poder.
Amb el temps, aquestes danses es van integrar plenament en la música barroca, però sota l'aparença noble i continguda, hi ressona el seu origen. La seva capacitat d’elevació i transcendència no ha desaparegut, sinó que s’ha transformat. En la lentitud i la gravetat de les sarabandes barroques, l'energia pròpia dels ritmes de trànsit rituals africans persisteix com una forma gairebé meditativa i espiritual.
Sobre Raul Rodríguez Quiñones
El treball de Raúl Rodríguez Quiñones s’articula a través d’una trilogia de projectes que combinen recerca, creació musical i pensament: Razón de Son (2014), La Raíz Eléctrica (2017) i La Razón Eléctrica (2023). Aquests “llibres-disc” formen el nucli del seu concepte d’AntropoMúsica, una manera d’investigar la música des de la pràctica viva, el cos i l’experiència sonora. Intèrpret destacat de guitarra flamenca i fill de la cantant Martirio, ha treballat amb músics africans i caribenys, establint ponts entre tradicions connectades per la història.A partir d’aquest recorregut, desenvolupa idees com els “cantes de ida y vuelta” i el concepte d’afroandalusitat, que reivindica la influència africana en les músiques andaluses. La seva mirada proposa entendre el flamenc —i també formes com la sarabanda o la xacona— dins d’un marc afroatlàntic, com a resultat de migracions, mestissatges i intercanvis culturals entre Àfrica, Amèrica i Europa.
