Imatge i moviment: Ruth Page

Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (II)

El 1932, la coreògrafa americana Ruth Page i l'escultor i dissenyador Isamu Noguchi van col·laborar per crear el sol de dansa Miss Expanding Universe, inspirat en les noves teories sobre l'expansió de l'Univers d'Edwin Hubble i en què la ballarina es movia dins d'un vestit de sac blau que adoptava formes fluides, alhora que Noguchi produïa una escultura del mateix títol en fosa d'alumini que es va exhibir a la Reinhardt Gallery de Nova York i que va comprar la mateixa Page.
Page era una ballarina d'enorme prestigi. Tenia 33 anys. Als 19, havia estat de gira amb la Paulova per Llatinoamèrica. Als 26, havia ballat amb els Ballets Russos de Diaghilev. El 1928 havia actuat a l'entronament de l'emperador japonès Hirohito i estrenat aquell mateix any el ballet Apollon musagète de Stravinski, amb coreografia d'Adolph Bolm i vestuari de Coco Chanel, al Festival de Washington.
Quan va coincidir amb Noguchi estava intentant muntar la seva pròpia companyia de dansa a Chicago. Col·laborava amb l'inefable ballarí alemany Harald Kreutzberg (un personatge impossible de resumir que mereix un article per a ell sol) alhora que muntava el ballet afroamericà La Guiablesse amb William Grant Still.

Noguchi, d'origen japonès però nascut a Califòrnia, es movia a l'ambient artístic de Nova York. Havia treballat als anys 20 amb Brancusi a París i a l'època en què preparava Miss Expanding Universe col·laborava amb l'arquitecte Buckminster Fuller, el creador de les cúpules geodèsiques. Tenia 28 anys, acaba de tornar d'un viatge per la Xina i el Japó, en què havia conegut Qi Baishi i treballat amb Jinmatsu Un. Si fins aquell moment s'havia finançat amb beques i venent bustos, en plena Gran Depressió tenia algunes dificultats econòmiques. Miss Expanding Universe va ser el seu primer encàrrec de tornada als Estats Units.

Noguchi va confeccionar dos vestits per a Miss Expanding Universe: un primer prototip, del qual queden algunes fotografies, i un segon definitiu amb què Page va realitzar finalment el seu sol. El 1934, encara van col·laborar amb dues peces “Figure in Space No. 1” i “Figure in Space No. 2”. La idea de Page era ballar contra un fons fosc amb llums parpellejants, creant un fons galàctic, un plantejament que la connecta amb Loïe Fuller, encara que a l'època de les teories del Big Bang, no de l'electricitat. "Ara que he après com, realment em sento més a gust ballant dins un sac que fos” - comentava a una entrevista durant la gira d'aquell any.

Durant els mesos en què treballaven a Miss Expanding Universe, Page i Noguchi van ser amants, tot i que ella estava casada amb l'advocat Thomas Hart Fisher. Després es van distanciar amistosament i van tornar a col·laborar anys més tard en un segon projecte acabada la II Guerra Mundial, The Bells (1945-46). Noguchi va treballar amb altres coreògrafes, sobretot amb Martha Graham, per a la qual va realitzar diverses escenografies; i Ruth Page es va convertir en una figura americana de la dansa com a coreògrafa.

En aquest enregistrament es veu el sol de Miss Expanding Universe conjuntament amb la peça Variations on Euclids,

Bibliografia


MEGLIN, J. A.; “Blurring the boundaries of genre, gender, and geopolitics: Ruth Page and Harald Kreutzberg’s transatlantic collaboration in the 1930s”. Dance Research Journal. University of Illinois Press. Vol. 41, Núm 2, 2009. pp. 52-75

MEGLIN, J. A. Ruth Page. Oxford University Press eBooks, 2022. https://doi.org/10.1093/oso/9780190205164.001.0001
 
OLSON, L; “What did a 1930s ballet say about cultural appropriation in modernist Chicago?”. Chicago Reader. 2021-08-18. https://chicagoreader.com/arts-culture/what-did-a-1930s-ballet-say-about-cultural-appropriation-in-modernist-chicago/
 

​