Borges, Pascal, Descartes, els cercles i les metàfores



René Descartes,Traité du monde et de la lumière. 
Fragment de làmina explicant els vórtix.


Gira il mondo gira té la qualitat d'aquests curiosos mecanismes rotatoris que en cada gir deixen alguna cosa davant teu, en aquest cas, un argument, una idea, una imatge o un record, ja sigui el centre de gravetat permanent que buscava Battiato i recordava Judith Belmonte el mes passat, el ball dels dervixos que giren per buscar l'infinit en si mateixos o el moviment dels planetes que orbiten sobre els nostres caps mentre ballem els dijous a la tarda. I en un d'aquests girs, a mi m'ha donat per pensar en Pascal, no tant pel seu famós invent d'adolescent, la primera calculadora de la història, amb les rodes dentades encadenades perquè el seu pare pogués sumar i restar fàcilment, sinó per aquell assaig de Borges, “L'esfera de Pascal”, on l'escriptor argentí descriu com una mateixa metàfora pot tenir interpretacions oposades al llarg de la història i com aquesta evolució ens revela l'esperit de cada temps. Així que porto aquí una mica de física, de metafísica i fins i tot de patafísica.

“Una esfera amb centre a tot arreu i circumferència enlloc”,

aquesta és la imatge que segueix Borges per la història del pensament, com a metàfora de Déu, de la Natura, de l'Univers i de l'Ésser. Es tracta del segon assaig recopilat en Otras inquisiciones (1952). Tot just quatre pàgines, lectura absolutament recomanable. Comença explicant que el presocràtic Xenòfanes introdueix la idea de Déu com una esfera difusa i ubiqua per superar la relació dels grecs amb aquesta profusa col·lecció de divinitats mitològiques i antropomòrfiques que poblen els versos d'Homer i Hesíode. Actua com un canvi de registre en què la idea de Déu passa a identificar-se més amb l'Ésser i menys amb les forces apotropaiques i amb el record de les epopeies i els herois del passat. És així com reprèn la metàfora Parmènides i, darrere seu, Plató, que la deixa ja com una herència permanent a Occident per la seva enorme influència en la teologia cristiana. Segueix Borges parlant dels neoplatònics, els sincrètics, d'Hermes Trismegistos, Alain de Lille i Copèrnic; i s'atura a Giordano Bruno, pel qual té sens dubte una simpatia especial. Per al filòsof cremat a la foguera de la Inquisició l'any 1600, potser l'últim home del Renaixement, la metàfora de l'esfera amb centre a tot arreu i circumferència enlloc era una imatge alliberadora. I en canvi - conclou Borges - algunes dècades després, a mitjans del segle XVII, al món del Barroc i la Contrareforma, per a Pascal, el científic reconvertit en moralista devot, el ciutadà de món retirat com a asceta jansenita, la mateixa metàfora és una imatge espantosa.
Detall de les rodetes "pascalina".







La conversió religiosa de Pascal, la seva vinculació amb el corrent fonamentalista del jansenisme, el seu retir a Port-Royal, la seva agra polèmica amb els poderosos jesuïtes i el seu patètic argument per promoure la fe entre els ateus (“l'aposta pascaliana”: si no existeix Déu i creus, no passa res, si existeix i no creus, no aniràs al cel), l'han convertit en un personatge ridiculitzat tant pels seus contemporanis, com per pensadors posteriors com Voltaire, Nietzsche o Aldous Huxley. Fa pocs anys encara circulava pels teatres l'obra de Jean-Claude Brisville, Trobada entre Descartes i el jove Pascal, en què el primer, interpretat per Josep Maria Flotats, apareixia com un vell savi humanista que relativitzava els conflictes i apreciava els petits detalls i la bona vida, mentre que el segon es mostrava com un jove radical, turmentat i integrista.

Pascal pot ser una figura patètica, però també va ser el primer que es va enfrontar sense embuts al buit físic i existencial.

Al segle XVII encara es mantenia la teoria aristotèlica de l'horror vacui: “la naturalesa avorreix el buit”; basada en una qüestió filosòfica i en un raonament lògic: l'Ésser requereix extensió. El buit no existeix, no ocupa lloc, no és. Descartes, com molts altres científics, defensava vehementment aquesta idea, d'acord amb la seva teoria dels vòrtexs i de l'existència de l'èter, i malgrat les informacions sobre l'experiment d'Envagelista Torricelli del 1644. En canvi, el jove Pascal, que inicialment era contrari a la idea del buit, actuà de forma completament diferent als jesuïtes, al pare Noël i a Descartes, davant les notícies de Torricelli: va desenvolupar una sèrie d'experiments cada cop més sofisticats per comprovar les idees de Torricelli, l'últim d'ells, la famosa pujada amb un baròmetre al Puy de Dôme per comprovar les diferències de pressió amb l'alçada, que el van portar a canviar la seva postura, enfrontar-se a l'opinió assumida per la comunitat científica del seu temps, demostrar definitivament l'existència del buit i divulgar-ho a el seu Tractat del buit de 1651.

No gaire temps després, escrivia “el silenci etern dels espais infinits, m'aterra”.

L'home que havia demostrat l'existència del buit s'enfrontava a les conseqüències existencials i metafísiques. Allà fora no hi ha res més que el no-res, el buit, el silenci. La filosofia de Pascal, transitada per la tensió entre l'Ésser i el Res, era un antecedent de l'existencialisme.

Blaise Pascal patia una malaltia que li provocava paràlisi a les extremitats i dolors crònics. Segons la seva germana Jacqueline, va patir dolors tots i cadascun dels dies de la seva vida. I amb aquest cos, va veure que a l'Univers no hi havia res més que buit. La seva fe potser tenia una mica d'actitud desesperada. Més que un personatge ridícul, és una figura tràgica.

L'obra filosòfica més coneguda de Pascal són els Pensaments, una col·lecció d'aforismes, afirmacions i petits textos, agrupats després de la seva mort per la seva germana i altres jansenistes de Port-Royal. S'han publicat moltes edicions de Pensées, però l'exemplar original d'aquesta curiosa obra que barreja les incerteses autògrafes del pensador i les casualitats gràfiques dels seus pensaments, es conserva a la Biblioteca Nacional de França. Els conservadors han enganxat en un àlbum els fragments que va deixar Pascal, de vegades poc més que una retallada de paper amb una frase apuntada a volapluma, i per això la construcció de l'obra final és un collage d'idees, però també de papers solts recuperats . Les retallades ocupen la franja central de les pàgines i deixen amplis marges als costats, o bé se solapen ocupant tot l'espai, amb diferents orientacions, mides i longituds de text. Certes idees s'arremolinen, d'altres queden desconnectades. Hi ha intuïcions que s'enlairen de la resta, conceptes que no aconsegueixen alinear-se, raonaments emfàticament corregits, imatges gargotejades. Les pàgines alternen la saturació i el buit.

Pascal treu el cap a l'abisme de l'infinit, ho observa i ens diu el que sent. Mentre que a les edicions impreses que es troben a les llibreries i biblioteques, els pensaments de Pascal emergeixen com a idees fragmentàries, a l'obra original no falta la profunditat metafísica, però les ratllades són tan reiterades i persistents que construeixen una espessa xarxa de negacions.

Blaise Pacal, Pensées. foli 347 
© Bibliothèque nationale de France




La cosmologia del segle XX ens ha deixat la teoria del Big Bang. Ja ho sabeu, a partir de la relativitat general d'Einstein i de la comprovació de Hubble que les galàxies s'estan allunyant, es va deduir que l'Univers està en expansió i que s'hauria originat en un punt, una singularitat, fa més o menys 13.797 milions d'anys. Un Univers d'aquest tipus s'ajusta força a la metàfora d'una “una esfera amb centre a tot arreu i circumferència enlloc”, en la mesura que tots els punts de l'Univers són al centre, perquè el que s'ha expandit des del Big Bang és lespai-temps entre ells. Per fer més comprensible aquesta idea se sol utilitzar l'analogia simplificada pastís de panses que s'infla en enfornar-se: l'espai s'engrandeix entre les panses que abans estaven juntes (però pot portar a confusió ja que estem acostumats a observar el pastís des de fora i no des de dins). Això de la circumferència enlloc també coincideix amb la idea d'un Univers infinit o bé sense límits, en el sentit que no hi ha res allà fora, ja que és el mateix Univers el que crea l'espai-temps.

Per saber-ne més

@filotecnologa; “Del Horror Vacui a Hooke. Historia del Vacío y la Presión Atmosférica”. Hablando de Ciencia. (2013) 
[En línia]
Arias, Laura; “Horror vacui: Pascal con Lacan. Virtualia, Revista digital de la EOL (2014) 
[En línia]
Eymar, Carlos; “Descartes y Pascal, un debate cristiano en la entraña de la modernidad”. Revista de espiritualidad. 
[En línia]
Franco, M. O; “Blaise Pascal y el asfixiante horror vacui”. Filosofía En la Red. Plataforma de Divulgación Filosófica. (2022). 
[En línia]
Maestu, Nerea; “El universo de torbellinos de Descartes”. Cultura Con C de Cosmos. (2022). 
Roizner, Mariela; “Experiencias de Pascal sobre el vacío”; NODVS. Referència presentada al Seminari del Camp Freudià de Barcelona el febrer de 2007