 |
| Exemplar de la revista Paris Match de 1939 amb les pàgines de les fotografies de Jean Manzon de Nijinski i Lifar, inclosa en l'exposició "En l'aire commogut..." del CCCB. |
Serge Lifar va representar L’Après‑midi d’un faune davant Nijinski al sanatori psiquiàtric en el que estava ingressat i aquest, després de dues dècades sense ballar, va fer un darrer salt. Aquell moment insòlit a Münsingen l’any 1939 —que va ser fotografiat per Jean Manzon, com hem recordat a l’exposició “En l’aire commogut...”—va ser un intent de fer reviure a través del gest i del record aquell ballarí turmentat per l’esquizofrènia.
Vaslav Nijinski havia estat l’estrella absoluta dels Ballets Russos de Serge Diàghilev: intèrpret extraordinari i coreògraf de L’Après‑midi d’un faune (1912) i La Consagració de la Primavera (1913). Però en 1919, després d’uns anys de deteriorament mental, va patir una greu crisi psicòtica i a partir de llavors va viure internat en diferents clíniques d’Europa, gairebé en silenci, apartat del món.
Serge Lifar, format amb Bronislava Nijinska —germana de Nijinski i també coreògrafa—, va ser l’últim primer ballarí dels Ballets Russos, des de mitjans dels anys 20 a la mort de Diàghilev, l’any 1929, i després va continuar el seu llegat a l’Òpera de París. Quan el 1939 Nijinski va mostrar una lleu millora, Romola —la seva esposa— va organitzar la visita de Lifar, que va interpretar davant seu la peça que havia marcat l’inici de tot: L’Après‑midi d’un faune. Nijinski, que no havia ballat des de feia dues dècades, va reaccionar amb un gest sobtat i va fer un darrer salt —un instant de memòria corporal.
A més de les dues famoses coreografies creades Nijinski per als Ballets Russos, n'hi una tercera què és menys coneguda: Jeux (1913), amb música de Debussy. L’hem recordada també mentre feiem una interpretació de l’aserejé amb raquetes badminton a Feix, Flock, Flux. A Jeux un trio juga amb una raqueta i una pilota de tenis. El joc adopta un simbolisme emocional: el triangle representa la complexitat dels desitjos humans, la fluïdesa dels rols i l’ambigüitat de l’atracció. El títol, “jocs”, apunta tant al joc de la raqueta com als jocs sentimentals i psicològics. Nijinski, que era l’amant de Diaghalev havia conegut en 1913 a Romola de Pulszky – l’aristòcrata hongaresa amb la que casaria posteriorment. La relació entre el coreògraf i el promotor artístic estava a punt de trencar-se. Poc després Diàghilev l'acomiadaria i inciaria una altra relació professional i sentimental amb Léonide Massine. A l’escenari, Jeux era interpretada pel propi Nijinsky, la seva germana i Tamara Karsavina; però dues dècades deprés de la mort de Diaghalev, el que havia estat el seu darrer protegit, Serge Lifar, vistava Nijinsky per un últim joc.