Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (XVII)
Hisa Ōta, coneguda artísticament com Madame Hanako, va impactar el públic de 1900 per la seva manera singular d’escenificar un suïcidi ritual. Les seves actuacions giraven entorn del hara-kiri, el sacrifici dels samurais (exclusivament masculí) que ella representava a l’escenari amb moviments facials, congelant en el rostre l’expresió de l'angoixa i del terror. Per al públic occidental, aquestes escenes dramàtiques evocaven la tragèdia i la representació de la mort des de l’alteritat del Japó, una cultura que els fascinava des dels tòpics de Madama Butterfly i El Mikado, les Exposicions Universals, la botiga parisenca de la Maison de l'Art Nouveau de Sigfried Bing i les estampes ukiyo-e. També barrejaven a l’exotisme del teatre kabuki i l’imaginari clàssic de la Medusa; i anticipaven en vàries dècades l’impacte que causaria molts anys després la gestualitat descarnada del butoh.
No coneixíem Hisa Ōta, però ens va captivar la seva expressió en una de les màscares que en va fer d’ella August Rodin i que vam poder veure al Museu Ingres Boudelle de Montauban. Hem sabut després que Rodin li va fer més de seixanta busts, màscares i dibuixos. La va veure actuar per primera vegada a l’Exposició Colonial de Marsella, el 1906, quan l’escultor tenia 66 anys i es trobava en una etapa ja consagrada de la seva carrera: havia creat El pensador, El bes i Les grans portes de l’infern. Li quedava poc més d’una dècada de vida. Tractant de captar el gest de la mort que ella escenificava, aquella menuda actriu japonesa va ser la persona que més va retratar.
Nascuda el 1868 de família pagesa pobre, Hisa Ōta va ser venuda i rebenuda unes quantes vegades fins acabar fent de geisha de joveneta. Després de dos matrimonis frustrats, mentre recorria el seu país amb petits espectacles de comediants itinerants , cap al 1902 es va unir a una companyia que viatjava a Occident reclutada per un empresari del Parc Zoològic de Copenhague. A Europa va començar a tenir petits papers com a actriu en espectacles d’“exotisme oriental” amb la seva figura fràgil d’uns 35 quilos i 1,20 d’alçada. En l’Exposició Universal de París de 1900 havia tingut molt d’èxit un espectacle japonés de Sada Yakko i Otojiro Kawakami. La ballarina i coreògrafa, Loïe Fuller, que tenia un pavelló propi i va ser una de les estrelles de la mostra, va desenvolupar la seva vessant de productora i empresària organitzant una gira per Sada Yakko i Otojiro Kawakami per les principals capitals del continent: Londres, Berlin, Praga, Budapest, Viena, Lviv, Roma, Milà, Sant Petersburg, Moscú… i també Barcelona. El tour va acabar amb desavinences entre la parella japonesa i la promotora americana, i poc després Loïe Fuller va decidir reclutar una actriu japonesa desconeguda del Teatre Savoy de Londres: Hisa Ōta, a la que va rebatejar com Madame Hanako.
La troupe japonesa amb Madame Hanako com a protagonista va fer dues gires per Europa 1905-1906 i 1907-08, que van arribar també a Amèrica i Àsia Central. Loïe Fuller creava les peces, que quasi sempre culminaven en un suïcidi ritual: La mártir, Un drama a Yoshiwara, La nina japonesa, L'espia política, L'Ofèlia japonesa, Una casa de te japonesa, Otake… i signava el guió i la direcció amb el pseudònim Loi-Fu. Durant la Primera Guerra Mundial Ōta Hisa es va establir a Londres, es va allunyar de Rodin i Fuller, va fer algunes actuacions en cabarets, va aparèixer en un parell de pel·lícules i va obrir un restaurant japonès. El 1916 encara va viatjar al Japó per reclutar ballarines amb l’objectiu de tornar a Europa, però poc després va retornar definitivament al seu país d’origen, on va viure en un relatiu anonimat fins a la seva mort durant la II Guerra Mundial. Avui, el seu record es manté sobretot gràcies a les obres que Rodin li va dedicar i ha desaparegut de la historiografia de les arts escèniques malgrat introduir a Europa una representació de la mort i del rostre femení des d’una corporalitat japonesa desconeguda fins al seu moment.
Per saber-ne més
- Asoya Takeru (2010) Rodan to Hanako [Rodin and Hanako] (Gifu: n.a.).
- J. Sato-Rossberg, "Hanako on the Western Stage", Comparative Theatre Review, vol. 23, núm. 1 (2012).
- Scholz-Cionca, S. (2016). Japanesque Shows for Western Markets: Loïe Fuller and Early Japanese Tours Through Europe (1900-08). gthj.ub.uni-muenchen.de. https://doi.org/10.5282/gthj/5013
- Lesley Downer, “Rodin and the Little Japanese Dancer”, The History Girls (2021).
- Enrico Pastore, “Madame Hanako” [enricopastore.com].
- Georg Kolbe Museum, Auguste Rodin und Madame Hanako [catàleg d’exposició].
- “Hanako”, Wikipedia en francès i alemany.
- Carmen Carbonell, “Cuando Rodin convirtió a Hanako en su musa oriental”, El Independiente (2021).
