Després de vint-i-dos capítols dedicats a les ballarines i coreògrafes que van protagonitzar Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX, la secció de divulgació “Imatge & moviment” de la nostra web i del butlletí es trasllada als anys 60 i 70 per recuperar algunes de les obres d’aquell moment, que serveixen per entendre la dansa dels nostres dies. Continuem posant el focus en el diàleg de la dansa amb altres disciplines i en el paper central que hi tenen, sovint invisibilitzat o insuficientment reconegut.
Hem volgut començar amb Parades and Changes d’Anna Halprin que es va estrenar a Estocolm el 5 de setembre de 1965, i després va girar per alguns dels principals centres culturals dels Estats Units: San Francisco, Los Angeles, Nova York. La peça, d’una durada aproximada d’una hora, desplegava una sèrie de “parades” que posaven en joc accions quotidianes alterades, cossos sonors, viatges d'objectes, temporalitats disteses i sensorialitats múltiples. No responia a una estructura narrativa tradicional, sinó que es construïa com una successió d’accions i situacions escèniques —“tasks” o partitures d’acció— que els intèrprets desenvolupaven amb un alt grau d’autonomia. Entre aquestes escenes hi havia activitats com vestir-se i desvestir-se, moure objectes, desplegar i manipular materials.
Des de 1959, Anna Halprin havia promogut a San Francisco un taller de moviment a on tractava de desmarcar-se de la modern dance (Martha Graham, Doris Humphrey) i obrir la dansa a formes més exploratòries i comunitàries. Havia arribat al Pacífic de la mà de la seva parella, l’arquitecte paisatgista Lawrence Halprin, traslladat allà, però mantenia un vincle estret amb el grup de l'avantguarda novaiorquesa de Greenwich Village, que també participaven al seu taller: Trisha Brown, Simone Forti, Yvonne Rainer.... La seva estratègia creativa, que resumia com RSVP Cycles, feia referència a un sistema desenvolupat amb Lawrence Halprin que estructurava el procés creatiu en quatre fases: Resources (els recursos disponibles, tant materials com humans, espacials o emocionals), Scores (les partitures o instruccions d’acció que orienten la pràctica), Valuaction (una combinació de valoració i acció, és a dir, el moment d’observar, ajustar i prendre decisions durant el procés) i Performance (la realització o posada en acte). Aquest model no fixava una forma tancada, sinó que proposava un marc obert perquè cada participant pogués explorar des de la seva pròpia experiència, convertint la creació en un procés col·lectiu, dinàmic i en constant transformació. Parades and Changes era la primera escenificació d’aquest procés creatiu.
El treball d’Anna Halprin estava connectat amb els happenings i l’art experimental que es feia a Nova York. A la Reuben Gallery, Allan Kaprow, Jim Dine i Claes Oldenburg feien happenings, performances i accions. Simone Forti havia creat amb la seva parella, Robert Morris, Dance constructions en 1961. Carolee Schneemann provocava i exposava el seu cos a les accions filmades de Meat Joy o Eye Body: 36 Transformative Actions for Camera. Hi havia un ecosistema creatiu amb fort vincles creatius, però també sentimentals i d’amistat entre artistes visuals, coreògrafs, performers i compositors de Greenwich village al voltant dels tallers del Judson Dance Theater, el grup d’experimentació lliure i no jeràrquica d’Steve Paxton, Trisha Brown, Lucinda Childs, Yvonne Rainer, Forti i Schneemann, entre d’altres. I encara més: un context propici a l’experimentació més general amb espais com l’Art Students League of New York, la New School o el Black Mountain College. El trio de Merce Cunningham, John Cage i Robert Rauschenberg, el grup Fluxus, amb Robert Filliou i Daniel Spoerri, The Living Theater de Judith Malina, l’ Escola de Nova York amb Morton Feldman, Earle Brown, Cathy Berberian i el propi Cage, els Situacionistes.... era un moment que barrejava rebel·lia artística i protesta, amb la batalla per la Lower Manhattan Expressway com a teló de fons: Jane Jacobs vs Robert Moses. Un ressò llunyà també de Monte Verità, mig segle abans, i d’experiències trencadores d’Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX amb les que és possible resseguir una connexió més o menys directa.
Parades and Changes participava plenament d’aquesta transformació, a on el cos, el moviment, l’acció, la co-creació, la improvisació, la desjerarquització, el quotidià, eren el subjecte de l’exploració artística.
Parades and Changes manté una sorprenent actualitat. En el moment de l’estrena, la presència de nus a escena, especialment en contextos on això era percebut com una provocació o una transgressió moral, va provocar una controvèrsia que ha distorsionat una investigació molt més àmplia sobre el cos, la vulnerabilitat, la naturalitat i la desarticulació de convencions socials i escèniques. Les escenes de Parades and Changes podrien formar part d’una creació contemporània sense perdre vigència més de seixanta anys després de la seva estrena: la relació entre cos i acció, la importància del procés, la dimensió col·lectiva i la permeabilitat entre art i vida continuen sent pràctiques centrals de la dansa actual.
Fitxa tècnica de l’ Anna Halprin Archive
https://annahalprindigitalarchive.omeka.net/exhibits/show/san-francisco-dancers-workshop/parades-and-changes
Una altre registre de video:
https://vimeo.com/113287169