La dansa col·lectiva i les tècniques d’improvisació i experimentació a partir de pautes de moviment tenen moltes dècades de trajectòria. Entre 1960 i 1961, Simone Forti va crear una sèrie de peces que va acabar agrupant sota el nom de Dance Constructions. Es tractava de moviments grupals articulats a partir d’accions altament simples —caminar, pujar, estirar, aguantar-se, balancejar-se, sostenir o mantenir-se dret— i de materials quotidians com taulons de fusta, cordes, caixes o plataformes. Aquestes accions no partien d’una coreografia fixa, sinó de regles o pautes concretes a través de les quals els intèrprets havien de relacionar-se amb els objectes, amb l’espai i entre ells. D'aquesta manera, la gravetat, el pes, l’equilibri i l’esforç físic passaven a formar part intrínseca de la dansa.
Així mateix, el públic tampoc ocupava el lloc convencional de l’espectador assegut de cara a un escenari. En la presentació de 1961, els diferents dispositius estaven distribuïts per la sala i els assistents es desplaçaven lliurement d’un a l’altre. Les construccions funcionaven simultàniament com a objectes escultòrics i com a situacions vives que només existien quan els cossos hi intervenien.
A See Saw, dues persones mantenen l’equilibri sobre un tauló col·locat damunt d’un cavallet; a Huddle, un grup forma una massa compacta de cossos sobre la qual els participants pugen i baixen per torns; Slant Board parteix d’una superfície inclinada 45 graus i de cordes que permeten als intèrprets desplaçar-s’hi; a Platforms, dues persones situades dins de dues caixes respiren i xiulen; a Hangers, els intèrprets estan suspesos de cordes mentre d’altres transiten entre ells; i a Roller Boxes, unes caixes sobre rodes són arrossegades per l’espai mentre les persones de l’interior emeten sons.
Les primeres peces es van presentar el desembre de 1960 a la Reuben Gallery de Nova York, en un programa de happenings compartit amb artistes com Claes Oldenburg i Jim Dine, i mesos més tard al loft de Yoko Ono. Els happenings qüestionaven la frontera entre obra i acció, entre creador i públic, i entre les diferents disciplines artístiques. Simone Forti havia treballat a San Francisco amb Anna Halprin a mitjan anys cinquanta, en un context d’investigació bolcat en l’observació del moviment, la improvisació i la relació del cos amb l’entorn. El 1959, Forti es va traslladar a Nova York i va participar en els tallers de composició de Robert Dunn, estretament vinculats a l’òrbita de John Cage i Merce Cunningham. En aquest teixit conceptual va coincidir amb Yvonne Rainer, Trisha Brown, Steve Paxton, Lucinda Childs i altres creadors que, pocs anys després, fundarien el Judson Dance Theater.
El Judson, actiu de manera presencial principalment entre 1962 i 1964 a Greenwich Village, es va convertir en l'epicentre indiscutible de la dansa postmoderna. Les seves tècniques de creació es basaven en el rebuig frontal de l'espectacle virtuós, la narrativa i la teatralitat convencionals, i prioritzaven en el seu lloc l'ús de moviments ordinaris i partitures d'acció obertes o aleatòries. Les performances trencaven amb els formats tradicionals: sovint consistien en maratons col·lectives de diverses hores on es combinaven coreografies i accions fragmentades, executades en l'espai diàfan de l'església o directament al carrer. El col·lectiu funcionava sota una estricta horitzontalitat creativa, fonamentada en la col·laboració radical i l'intercanvi de rols amb músics i artistes visuals. A més, el projecte no tenia cap mena de distribució ni finalitat comercial; l'accés a les presentacions a la Judson Memorial Church era totalment gratuït. Tot i la brevedat d'aquella experiència, és innegable que la influència del Judson Dance Theater en la dansa contemporània posterior es manté plenament viva, ressonant amb força en les pràctiques actuals i en el dia a dia dels nostres tallers.