Imatge & moviment: Roseta Mauri

Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX (IX)

L'Étoile ou danseuse sur scène” (1878)


La reusenca Rosa Mauri va ser primera ballarina de l’Òpera de París durant les dècades del 1880 i 1890. No és poca cosa. Es tracta segurament del període de la història de més plenitud del ballet romàntic, a la capital cultural del moment i en la companyia més prestigiosa. Abans havia estat també primera ballarina del Teatre Principal de Barcelona i del Liceu. Roseta Mauri es pot considerar doncs una figura estelar de la dansa clàssica de finals del segle XIX. La seva qualitat com a ballarina i la seva repercussió van ser indiscutibles, però no sembla que la seva trajectòria clàssica pugui encaixar en una secció que recull la revolució feminista del cos en la dansa de principis del segle XX i que representen més acuradament altres dones com Loïe Fuller, Sophie Taeuber-Arp, Ruth Page, Ida Rubinstein o Lizica Codreanu… també cronològicament posteriors.

Tanmateix, si posem el focus en una de les qüestions que s’analitzen en aquesta sèrie: la relació entre “imatge & moviment”, observem que al igual que les artistes més avantguardistes i trencadores de la generació posterior, amb Roseta Mauri també es produeix aquesta correspondència entre la dansa i la seva representació visual, que, en el seu cas, coincideix amb els impressionistes: les arxiconegudes ballarines de Degas i els retrats de Manet, Zorn i d’altres. La continuïtat i el contrapunt en el tractament visual de la dona en la dansa entre els Degas i Manet, i els Lumière, Brancusi o Isamu Noguchi, sí sembla un tema de reflexió, amb ramificacions encara vigents.

El pare de Rosa Mauri, Pere Mauri, era ballarí. Formava part del cos de ball de Liceu on coincidí amb Joan Camprubí, també reusenc. Així doncs, la seva filla gran va arribar a la dansa de forma natural per via paterna, alhora que va rebre formació amb el coreògraf i ballarí belga Henri Devine, vinculat al Liceu. La carrera de Roseta va tenir un creixement professional sense daltaballs: Teatre Principal, La Scala, Liceu… actuacions puntuals a Berlín, Hamburg, Viena, Roma, Torí i, des de 1878, primera ballarina de l’Òpera de París, a on va entrar amb la recomanació de Charles Gounod i a on va interpretar La Farandole, La Tempete, Le Rêve, La Maledetta, L'etoile, Sylvia, La Korrigane, etc. fins que es retirà en 1898 amb L'Etoile. Ballet clàssic, autors canònics: Léo Delibes, Charles-Marie Widor…

Edgar Degas va fer tres obres en les que apareix representada Roseta Mauri: Fin d'arabesque (1876), L'Étoile ou danseuse sur scène” (1878) o Ballet, vu d’une loge à l’Opéra (1885), la dues primeres exposades al Musée d’Orsay i la tercera al Philadelphia Museum of Art. En les tres, s’adopta un punt de vista elevat. La ballerina apareix en un picat sobre un fons neutre, l’escenari, els braços oberts i els cos lleugerament inclinat en un gest que evoca una salutació final (en una de les obres, Roseta ja porta un ram de flors). La resta de ballarines queden desdibuixades o retallades en la part alta del tela. No es tracta tant de copsar el moviment o el dinamisme de la dansa com la figura de la ballerina amb el tutú i el vestit blanc, el seu tòpic. Sabem que en aquestes tres obres, la ballarina representada és Roseta Mauri, però justament en les obres de Degas s’hi accentua l’anonimat del cossos de les ballarines, què són indiferenciables i amb els rostre difús o mig tapat. L’Òpera de París tenia un cantó molt fosc de proxenetisme i abusos sexuals, que descriu perfectament Judit Gallart a “Prostitución, pintura y patriarcado: La Ópera de París en el siglo XIX”. Els abonats (homes) eren convidats a un espai restringit, el foyer de danse, preparat específicament per a que accedissin a les ballarines, que procedien de les classes més humils i ingressaven a l'Òpera sent nenes, amb un objectiu sexual.

Des de 2002, la Fundació del Teatre Fortuny de Reus atorga el Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri, amb la idea de donar a conèixer el talent de joves ballarins i impulsar la seva carrera artística.
Fin_d'arabesque